Respecte i adaptació resulten claus per a l’etapa que estem vivint. Etapa social i sanitària que va en paral.lel i, alhora, condiciona els aconteixements vitals que escollim o ens toca viure.

El dia a dia en present no s’atura. I els dies passats han estat tant diferents per a cadascun de nosaltres que no ens permeten generalitzar ni donar indicacions vàlides per a tothom. Per aquest motiu podríem no entendre’ns amb els més propers, obrir debats inacabables o rebre per diferents vies recursos que sentim poc útils per a nosaltres.

És moment per a l’individu, per a la pròpia comprensió, per a la descoberta i superació personal. I per al respecte absolut per al procés dels altres.

Cert és que estem en temps de descobriments i limitacions. Ens hem descobert vulnerables, poc hàbils, insegurs. Els que no es sentien lliures fa uns mesos, mostren nostàlgia d’aquella, ara sí, anomenada llibertat.

En ocasions, han aparegut fantasmes del passat, que ens han  visitat a soles, quan feia temps que els crèiem difuminats. I, rebuts amb poques ganes, han accentuat les nostres preocupacions, sumant-hi les suposadament superades.

També hi ha qui ha notat comoditat en la distància social i laboral, vivint pitjor la tornada progressiva a l’antiga ubicació que no la separació de la mateixa. I s’hi han sumat aquells que han integrat millor el confinament absolut que el desconfinament progressiu; aquell que, de manera necessària,  ens ha permès i, a la vegada, restringit, els espais, horaris i  quantitats, jugant amb la motivació i la desmotivació continuada.

Ens retrobem també amb el record de qui ha estat protagonista principal d’escenes dures i poc imaginades.  Malalts i malaltes que, tot i no tenir una idea clara de la millor manera de morir, poden haver descobert que no era lluny dels seus; però que s’han convertit en font d’admiració per la seva valentia. Així mateix, aquells i aquelles que han pogut tornar a casa per a poder abraçar-s’hi de nou han estat aclamats i aclamades enèrgicament per a coneguts, desconeguts i les famílies senceres que han estat en guàrdia comptant amb informació limitada.

Hem viscut una parada aparent en què hi ha hagut professionals que han estat en actiu (o hiper actiu) des de molts sectors,  aplaudits i no, intensament respectats en els moments de desesperació però alhora víctimes de la breu memòria col.lectiva.

Famílies amb infants i adolescents que han estat sotmeses a pressió acumulada pels molts fronts oberts, des del teletreball als ERTOs, a les classes online més o menys efectives sense acompanyament, a la creativitat obligada per a fer a casa tot allò que abans es podia fer al carrer, a la gestió de les noves tecnologies que podrien ocupar en massa tot el temps quotidià. I, al fons, la vida de parella, no sempre preparada per a resisitir tanta proximitat.

Cal dir, però, que hi ha qui ha permès a la millor part de si mateix/a sortir a la llum. Qui ha pogut ser l’esportista, l’artista, el músic o cuiner/a que porta dins i que no sempre és compatible amb la vida contra rellotge.

I qui volia relacionar-se i ha conegut al veïnat o als i les habitants de les aplicacions i xarxes socials, esperant el directe. Perquè els éssers humans som de comunicar-nos, de compartir amb més o menys intimitat i de sentir els uns pels altres.

Però sovint trobem algú que destina el seu temps a l’espera de que tot acabi, alimentant així l’ansietat i la impotència que viu de les notícies poc precises i les incerteses futures.

Pot costar-nos, però ni hem ni podem fer “el de sempre i de la mateixa manera de sempre“. I si podem acceptar aquesta situació, almenys de manera temporal i encara que no sigui el que més ens agradi, adaptar-nos-hi i gaudir de tot allò que sí que podem fer, serà més senzill.

La capacitat d’adaptació ha passat a ser la millor eina. I el respecte per les diferències individuals (pràctiques i emocionals) la reina de les habilitats socials.

Adaptar-se i tornar a aprendre a viure. Respectar els processos de tots. I  demanar ajuda quan no ho sabem fer sols i soles.

El nou lema, deixar d’esperar i començar a viure, sempre seguint les indicacions sanitàries de prevenció i amb responsabilitat, però amb una bona actitud.

I per aquests motius, per a superar psicològicament aquest moment cal que ens tornem a sentir vitals i deixem de sentir-nos, només, mortals 💃🕺.

Un cop de mà?

Si no ho portes tant bé com voldries, no dubtis en demanar hora per al servei de psicologia o de consultoria.

A Tu Pots Psicologia Manresa & Online et podem ajudar 👍