Els nivells d’autoexigència massa elevats poden esdevenir generadors d’ansietat ja que solen acompanyar-se també d’un alt nivell de responsabilitat percebuda i d’una dura autocrítica. Les expectatives sobre un o una mateixa pugen, augmentant el risc de que quan no es puguin complir aquestes, apareguin emocions com la frustració i l’angoixa.

Aquesta característica no l’observem només en el món adult, sinó que en la infància i adolescència també podem detectar-la. La podem trobar, per exemple, en determinades pràctiques esportives i artístiques, o en relació a les notes de l’escola o institut. Sovint trobem joves que pateixen en excés davant els exàmens, amb puntes d’estrés i ansietat o que reaccionen negativament davant una nota considerada baixa.

Per què de joves podem presentar un perfil d’aquest tipus? Què fa que siguem així? 

En ocasions, trobem darrera una elevada exigència des de la infància, fruit d’un model educatiu basat en l’èxit i la consecució d’objectius. En aquest model, no hi ha marge per l’error ni justificació vàlida per al mateix. S’exerceix molta pressió perquè l’esforç ha de ser continuat i allò que surt bé té la consideració de ser el què ha de ser. D’aquesta manera, es castiga (a vegades inconscientment) l’esforç sense un resultat òptim però, alhora, tampoc es reforça positivament el bon resultat.

Ex. Si la funció de l’estudiant és aprovar o treure bones notes;  si ho fa, senzillament està fent el què li toca fer (indepentdentment del què li hagi costat).

En ocasions, la recerca de l’aprovació per part dels progenitors es converteix en constant i, alhora, impossible ja que aquests no mostren la seva satisfacció. Sovint hi és, però no es verbalitza o comparteix amb qui toca, fet que no resulta motivant sinó que acaba contribuint a la frustració. No només no surt perfecte sinó que, a més, els adults de referència, no valoren els intents (a ulls dels més joves).

Dins aquest format, podria haver-se aplicat una altra pràctica que potencia l’autoexigència o que pot portat a tot el contrari, a la “rendició per indefensió”: amagar aquells resultats no satisfactoris o que no estan en consonància amb el què es mostra o espera d’una persona. Una “mala” nota? Un “mal” hàbit? Una “mala” companyia? Una “mala” decisió?… No cal que l’entorn ho sàpiga, no encaixa amb el què s’espera d’un/a…. Llavors, què en pot pensar ell/a mateix/a si els seus se n’avergonyeixen? Les respostes a aquesta qüestió poden anar des de l’augment de l’esforç per a mantenir el llistó, passant per l’engany o el no explicar certes coses i arribant a l’extrem del deixar de lluitar per ser acceptat per l’entorn familiar. I totes elles contenen els seus riscos, és clar.

Altres vegades el model educatiu verbal és positiu i motivant, però no concorda amb els propis actes. Passa quan els adults mantenen un missatge tolerant cap als joves però no és el discurs que apliquen cap als propis errors o dificultats per arribar a les fites, essent aquest més perfeccionista i autoexigent. Llavors, els fills i filles podrien copiar aquesta actitud i obviar els missatges més proactius.

També és cert que els bons resultats resulten motivants per si mateixos, fet que genera que se’n busquin més. Per aquest motiu, quan les coses ens surten bé, tenim més ganes de fer-les i, alhora, de mantenir-ne la qualitat. Llavors caldrà tenir present que no sempre passarà a la primera i que justament aquest fet és el que ens fa humans! El dia a dia està ple d’exemples de casos, fins i tot famosos, que no se’n van sortir en els primers intents però que, amb perseverança i un objectiu clar, van continuar fins a fer-se un lloc en l’àrea per la què s’esforçaven!

Casos com el de Walt Disney (rebutjat pel diari on treballava per ser poc creatiu), Steve Jobs (expulsat de la pròpia empresa per tenir projectes poc vendibles), Messi o Michael Jordan (infravalorats en els seus equips d’origen) només en són alguns exemples.

Pot passar també que mantenir els propis resultats i el nivell de qualitat sigui difícil! En els canvis d’etapa o nivell és quan es pot passar pitjor, com en el pas d’ESO a Batxillerat, o de Batxillerat a la Universitat. El ritme, pressió, exigència i requisits augmenten exponencialment i els i les adolescents amb bons resultats fins al moment poden trobar-se en situacions que no havient imaginat: notes més baixes, dificultats afegides per alguna assignatura, més nervis en els exàmens, un discurs docent més potent, … En aquest cas, com més nivell sigui el previ i el desitjat per l’alumne, més risc emocional corre; a no ser que aquesta àrea ja estigui degudament treballada. En aquests casos, a més, a l’estudiant de bones notes se li afegeix la pressió social per part de les expectatives no només pròpies sinó de l’entorn, incloent del grup d’iguals. És a dir, la resta de classe espera de tu uns resultats i, si no hi arribes, no només et falles a tu mateix/a sinó que, a més, has de justificar-te davant els altres!

Sovint pensem, però, que els joves amb bones notes i conducta adequada ho tenen fàcil i ens podem oblidar de valorar-los i felicitar-los per a fer-ho! Ajudar-los a alliberar-se de la pressió de l’autoexigència comença per adonar-se de què aquesta genera patiment i que cal ampliar la perspectiva sobre termes com èxit-fracàs. L’Autoestima durant la infància i adolescència no s’alimenta de bones idees i bones notes sinó d’un acompanyament al creixement personal i a la formació d’una identitat pròpia que inclogui i respecti tant els punts forts com els punts detectats com a febles. 

Mare/ Pare, Com pots ajudar-hi?

. Estant atent al llenguatge intern, és a dir, a com funciona l’autocrítica interna: és molt severa? És castigadora? És insultant?… De ser així, caldrà modifica-la, utilitzant paraules més agradables i considerades cap a un mateix. Pots ajudar-los compartint aquest nou llenguatge més positiu amb ells/es.

. Intentant substituir l’exigència per resultats concrets per la motivació per l’aprenentatge i la millora.

. Posant expectatives realistes, és a dir, proposant i donant suport a objectius que siguin realistes per al moment.

. Analitzant els errors dins el seu context i com a problemes solucionables.

. Valorant tots els progressos i l’esforç per sobre dels resultats definitius.

. Reconeixent el seu treball i estigues atent a les dificultats afegides o als mals dies, que serà quan més necessiten el teu suport com a referent.

. Intentant ser un exemple i, si et passa quelcom similar, aprofita per a millorar-ho de manera conjunta.

. Millorant la comunicació per tal que pugui explicar com es sent.

Jove, Com pots ajudar-te a tu mateix/a?

. Aplicant les mateixes indicacions anteriors però afegint l’atenció a l’autoestima, separant els intents fallits de la capacitat i vàlua personal. Ets una gran persona!

. Fixa’t també en allò que domines i que surt bé. Sovint el perfeccionisme t’impedeix donar valor a gran part del treball fet o fixar-te només en els errors o processos inacabats.

. Comença a motivar-te de manera interna, és a dir, amb reforç positiu propi. Segurament el teu entorn també valora el teu esforç però, per si no ho expressa, cal que almenys tu sí que ho facis.

. Comunica als teus que necessites més suport directament. Potser pensen que no els necessites, sobretot si els teus resultats són bons.

. Divideix els objectius en sub-objectius, de manera que puguis valorar cada part del procés amb més facilitat i no només el resultat final.

. Considera que on tu et poses un notable, podria estar l’excel.lent. Considera, també, que a vegades qui t’avalui pugui posar-te una nota que consideris injusta, però sovint és part del procés. Evita preocupar-te en excés i mira endavant per a seguir-ho intentant.

I, sobretot, aprèn a gaudir de les tasques i deixant marge per a la desconnexió de les mateixes.

Voler fer les coses bé és una gran qualitat! Cal felicitar a aquells que tenen aquesta actitud davant els reptes del dia a dia. I si, a més, podem despertar la capacitat no només de voler assolir-los sinó també de gaudir-los, l’èxit sí que estarà assegurat!!! 

Un cop de mà? Demana hora a tupots@tupotspsicologia.com. T’hi esperem!