Una relació tòxica és aquella que, lluny de contribuir a que siguis una millor persona, acaba traient de tu el pitjor, ja sigui cap enfora o cap endins.
Podem trobar persones en el nostre entorn que no formen part del cercle de confiança, persones amb qui no compartim valors, persones que no ens agraden o, fins i tot, gent que ens cau malament. Però no hem de confondre aquesta diversitat de caràcters amb els comportaments que inclouen toxicitat emocional.

Alguns autors han parlat i, fins i tot etiquetat, aquesta temàtica. En alguns casos (web la mente es maravillosa) ens parlen de característiques que podem detectar, com ara l’egocentrisme, el victimisme, la manca d’empatia, l’enveja, el discurs pessimista, la manca de felicitat i la incapacitat per alegrar-se per altres.

Podem trobar, a més, que algú proper ens tracta amb aquesta toxicitat quan notem que, segons aquest article de El País:

. Mostra poca consideració pels nostres sentiments. Però no passa el mateix en el seu cas, que acaba absorvint el temps de conversa.

. Utilitza amb nosaltres un sentit de l’humor negatiu o sarcàstic. Pot parlar amb ironia d’allò que hem explicat anteriorment i que per a nosaltres era rellevant.

. No s’alegra quan hem aconseguit els nostres objectius. Lluny de permetre’ns mostrar-li o, fins i tot, compartir-ho, evita el tema o li treu importància.

. Utilitza formes de manipulació o xantatge emocional que fan que caiguem un i altre cop en la seva trampa. Acabem fent les seves tasques, demanant disculpes per causes generades per ell/a o justificant el seu comportament.

. Es mostra molt depenent de nosaltres, de manera que acaba acaparant gran part del nostre temps, mentre ens va separant de les nostres rutines i aïllant del nostre cercle social.

. És difícil de preveure la seva reacció perquè sovint presenta inestabilitat emocional.

Podríem afegir una altra característica freqüent a aquestes llistes: Ens responsabilitza de la seva situació. Fins i tot pot fer-ho en àrees com l’econòmica, l’emocional, de la salut o de la pròpia vida. Ex. “Fumo més perquè no em fas cas, si fas això jo no sóc feliç,  em faràs venir un atac de cor, si em deixes puc fer qualsevol cosa, …”.

Arribats a aquest punt, cal considerar que estem parlant de “relació tòxica” i no de “persona tòxica”. Es tracta, per tant, d’un conjunt de conductes portades a terme per una persona i que han estat apreses i repetides de manera freqüent. No es correspon a una “etiqueta” que podem penjar a les nostres amistats o parelles per a identificar-les. Igualment, tu tampoc ets una persona tòxica, però potser algun dels teus comportaments sí.

Quan som nosaltres els que contribuïm amb les nostres accions a tenir unes relacions insanes, caldrà actuar al respecte i augmentant el respecte cap als altres.

Si, pel contrari, ens adonem que al nostre costat hi ha algú amb aquest perfil i que, tot i els nostres intents per a millorar la situació, aquesta acaba progressivament amb nosaltres, caldrà posar en marxa els mecanismes de defensa emocional.

Aquests poden incloure des d’ampliar la nostra perpectiva i flexibilitat a posar distància emocional i, fins i tot física, per tal de retrobar-nos amb nosaltres mateixos i recuperar-nos del desgast que tenen les relacions tòxiques.

L’enfoc que li donarem dependrà sempre de la possibilitat d’acabar amb aquesta relació ja que, en alguns casos, l’opció de trencar la relació no serà possible.

En aquestes situacions es proposa:

. Evitar enfadar-se i discutir, ja que aquestes reaccions reafirmen la seva posició com a víctima.

. Posar límits i mantenir-se a una distància adequada.

. Agafar perspectiva i despersonalitzar les respostes, és a dir, prestar atenció si la seva conducta es reprodueix també amb altres persones de l’entorn. Si és així, no ens ajuda a viure-ho millor portar-ho al terreny personal ja que no és una conducta especial per a nosaltres sinó que forma part del seu propi repertori, sigui qui sigui l’interlocutor.

. Neutralitzar aquelles respostes nostres que poden estar potenciant el seu comportament tòxic.

També podem convidar a l’altre a canviar la seva actitud, exposant com aquesta ens fa sentir. De tota manera, i abans de fer-ho, cal contemplar la possibilitat que no vulgui fer-ho i que, per tant, com visquem aquesta relació passi a dependre al 100% de nosaltres i la nostra pròpia capacitat de gestió emocional.

 

 

 

Please follow and like us:

Lídia Costa Ballonga. Psicòloga col.legiada 11.743 per COPC. Llicenciada en Psicologia per la UAB, Curs de Postgrau en Psicologia Clínica i de la Salut per la UdG, Màster ITEAP en Intervenció Clínica i Escolar | Psicoterapeuta i Orientadora personal, familiar i acadèmica | Formadora d'emprenedors, buscadors de feina i treballadors en actiu | Docent en col.lectius de joves, adults, dones i gent gran | Col.laboradora en mitjans audiovisuals i de premsa escrita

No hi han comentaris

Facebook
Facebook
Pinterest
LinkedIn
Instagram