Les xarxes socials (com WhatsApp) han modificat la forma de relacionar-nos amb el nostre entorn social. Fins i tot a nivell professional, han ampliat l’accessibilitat a moltes àrees i persones, fet que es tradueix sovint en una millor comunicació entre professionals i també entre professionals i usuaris.

De tota manera, treballant amb adults i amb joves, veiem que hi ha algunes estratègies en la gestió dels malentesos i els conflictes que no resulten del tot útils, tot i semblar-nos més simples d’utilitzar que el cara a cara. Els més petits, curiosament, al no disposar de mòbil, es troben obligats a fer-ho en directe!

Quan amb les persones que coneixem tenim desacords, malestars o fem massa suposicions, ens posem en guàrdia. I quan tremola la confiança, ens trobem davant un ventall d’opcions possibles.

En un dels extrems, podem no fer res. No fer res inclou esperar que passi, esperar que l’altre reaccioni primer o esperar que el tema es solucioni “sol”. Els motius poden ser la mandra, la por o la manca d’habilitats socials per a afrontar el tema. A nivell vital, adoptar una actitud passiva de manera continuada ens pot fer perdre intensitat i sinceritat en les relacions, tant amb les amistats com a nivell de parella. A ser possible, cal afrontar cada tema en el moment en què té lloc.

A l’altre costat, tenim un dels mètodes més utilitzats per a “parlar” de temes delicats: WhatsApp. S’utilitza per a interessar-se, opinar, demanar cites o deixar algú de manera àgil. Per demanar perquès o per demanar disculpes. Quedant, sovint, insatisfets amb el resultat. Llegir-nos no té el mateix efecte que una mirada dolça o una abraçada, quan tot plegat té una bona explicació, o que uns ulls tensos i una ampliació de l’espai personal, quan aquesta explicació no ens sembla tan bona.

Per Whats ens perdem molta informació, especialment no verbal. I també cal tenir en compte que no tothom domina l’habilitat lingüística i l’art de l’escriptura. O l’ortografia!

En definitiva, com a lectors de missatges ens perdem, en relació al directe:

. La mirada, que ens dóna informació vital del grau d’importància que li donem als temes, del grau de dolor que ens provoquen les situacions i del grau de sinceritat d’una disculpa.

. El to, el volum o la velocitat i tremolor de la parla. La sonoritat de la veu suau i propera de qui li interessa com et sents i procura no ferir-te, o l’entonació prepotent de qui està convençut que té raó, t’hi posis com t’hi posis.

. L’espai on la persona aborda la conversa amb tu. Si ha buscat un moment i lloc on poder atendre tota una conversa, o bé si aquesta té lloc mentre fa qualsevol altra activitat.

. La intimitat del vostre diàleg. L’altre afronta la situació segons el seu propi criteri o bé comparteix el moment i les teves reflexions escrites amb algú altre? I, de ser així, qui és aquest algú altre?

. El contingut, és a dir, estem entenent el què ens expliquen? I, com a editors de text, s’entén allò que realment volem dir? No veiem la cara que hi posa, de manera que cal confiar que estem anotant perfectament el missatge i que la seva recepció sigui exacta i no hi hagi confusions, …

. El motiu de les bromes que es poden intercal.lar enmig d’una conversa formal. Són per trencar el gel? Per la seva incomoditat? Per treure-li ferro a l’assumpte? Per què passa del tema?

I un moment que resulta clau és el final de les converses escrites: Com pausar-la o acabar-la de manera que no sembli brusca? Què passa si deixa de respondre? Com saps que és per quelcom més urgent que tu? I si has de deixar tu la conversa, com ho comuniques de manera que no sembli fora de lloc, una escapada o que estàs tip/a del tema?

I no oblidem altres factors d’intoxicació de conversa escrita com els “escribiendo” que acaben borrats, els mensajes eliminados, els “en linea” que no es tradueixen en respostes per a tu o els missatges deixats en Vist o doble check…

La veritat és que ho polim amb emoticones, aquests símbols que pretenen ampliar la informació escrita amb metàfores de la cara que posem en aquell moment o com ens sentim. Un emoji és benvingut, però té un poder limitat.

Podríem dir que, per nivells de preferència i d’informació obtinguda durant una interacció que té per objectiu tractar un tema que ens resulta rellevant, de menys a més, posaríem:

. En últim lloc, un correu electrònic sense preguntes ni interès per l’altre. Aquest format resulta útil quan volem informar d’alguna cosa a una altra persona però sense buscar-ne feedback o resposta.

. Una conversa escrita per WhatsApp. Ens pot resultar útil si veiem que ha de passar molt temps abans no ens podrem veure o les circumstàncies no ho permeten (tot i que, a ser possible, se n’hauria de tornar a parlar presencialment de seguida que es pugui). També és útil per a convocar una trobada amb la persona en qüestió per a veure’ns i parlar del tema.

. Una conversa per notes de veu. Pot resultar útil en la part de la disculpa, per tal de donar-li credibilitat.

. Una trucada de veu.

. Una vídeotrucada.

. Una quedada en directe.

Penseu que quan tremola la confiança, el mitjà que utilitzem per a intentar recuperar-la ha de ser el més fiable possible. Pretendre recuperar-la fent ús de mitjans que poden generar encara més malestar, no sol resultar una bona idea.

Així que, per afrontar els problemes socials de sempre, apliqueu les solucions de sempre. No infravaloreu el valor del directe. Encara que visquem envoltats de xarxes socials, res substitueix la nostra presència en carn i ossos!