Les provocacions verbals són freqüents en el context escolar i, sovint, també ens hi podem trobar a nivell laboral. Cal distingir els atacs verbals gratuïts de les crítiques constructives que, en un moment donat, ens podríem estar agafant malament. Cal dir que aquestes normalment provindran de persones que ens aprecien mentre que les provocacions solen tenir un altre tipus d’origen i motiu.

Un cop descartada la bona intenció, serà convenient considerar quina resposta podem donar-hi. Parlem de resposta verbal i/o no verbal que, en tot moment, tingui com a objectiu neutralitzar l’atac i reduir les probabilitats de que aquest continuï o s’accentuï.

En aquest sentit, és important considerar que les respostes creatives donen millors resultats que les respostes més agressives que, en definitiva, ens situen en un nivell similar. Tot i que pensem que ens estem defensant (fent ús del dret que tots tenim a utilitzar), sovint estem entrant en el joc d’aquell qui ens provoca i que té com a finalitat molestar-nos. Quan aquesta finalitat topa amb la nostra resposta també provocativa, pot donar peu un augment de l’actitud provocadora de l’altre ja que veu reforçada la seva conducta.

Per altra banda, si no hi responem d’alguna o altra manera, podríem estar donant per fet (per la nostra resposta passiva) que aquesta forma de relacionar-se amb nosaltres és vàlida i, per tant, facilitar-ne la continuïtat. Així, serà rellevant que donem a entendre en tot moment quins són els nostres límits de la manera més assertiva possible.

Per aquest motiu, algunes de les propostes per a donar resposta als atacs verbals, serien:

. Donar una resposta no verbal que mostri indiferència activa. Ex. una mirada de sorpresa un punt exagerada.

. Canviar de tema plantejant una pregunta o fent un comentari sobre qualsevol altra cosa.

. Fer ús de monosíl.labs o frases breus que donen a entendre perfectament que no ens sentim provocats. Ex. “Vaja”, “Quina pena”, “En sèrio?”.

. Fer ús de petites frases estereotipades o que estiguin de moda en aquell moment. Ex.”Claro que sí, guapi”, “Vols un pin/ una xapa/ un positiu/ un augment de sou?”, “Oído cocina!”.

. Fer com qui li dóna parcialment la raó. Ex. “Si t’has de sentir millor, et dono la raó”, “Podria ser”, “Ja hi pensaré”.

. Contrastar la provocació amb un reforç positiu cal a l’altre. Ex. “Gràcies pel teu fantàstic consell!” “Què faria jo sense els teus comentaris!” “És evident que en saps més que jo, del tema”. Cal anar alerta si fem massa ús de la ironia ja que, en determinats casos, pot ser interpretat com a una resposta també provocadora. 

. Valorar el seu estat emocional tot allunyant-lo del nostre. Ex. “Veig que estàs enfadat” davant un insult.

. Demanar aclariments. Ex. “I ara per què em dius això?”, “Què vols dir amb això?”.

. Perseverar en la decisió tot i demostrar que has detectat el comentari, fins i tot es pot demostrar comprensió. Ex. “T’entenc, però jo ara vull….”.

En tots els casos, l’objectiu principal és despersonalitzar i neutralitzar: mostrar indiferència encara que ens pugui afectar i evitar donar peu a una continuïtat dels comentaris. En ocasions, tot i actuar amb aquesta actitud, caldrà exposar amb claredat el nostre desacord amb aquesta manera d’adreçar-se a nosaltres (Ex. “El que em dius m’ofèn”) i, en funció de l’edat i situació, podria ser necessària la intervenció d’altres responsables del benestar del context, com els docents en el cas de l’acadèmic o bé qui ocupi un càrrec directiu, en el cas dels conflictes laborals.