Si comunicar a l’entorn el final d’una relació a vegades ja ens costa, dir als fills que ens separem, i dir-los-ho “bé”, a ells/es  que tenen un paper protagonista en aquesta situació, ha de ser una prioritat. Fer-ho pensant-hi és fonamental ja que la nostra decisió ha estat presa per nosaltres, però no per ells/es. El respecte envers la seva realitat en aquest moment és primordial.

Per què és una prioritat?

  • Per evitar en la mesura del possible que es converteixin en víctimes de la situació. En formen part, però no necessàriament n’han de ser víctimes.
  • Perquè estan al centre de la relació i no podran moure’s d’aquesta posició. Són el motiu principal pel qual la relació entre dues persones no passa de 100 a 0. Com a adults, hem pogut entrar i sortir d’una història d’amor, però ells hi han entrat i es quedaran dins.
  • Perquè volem ser qui els ho comuniqui, abans que altres persones puguin informar-los de forma indequada d’aquesta notícia que els afecta directament.
  • Perquè és important que confiïn en nosaltres. I la confiança s’alimenta de la comunicació. 
  • Per deixar molt clar que ells/es tenen un valor totalment a part del que tingués la relació de parella. El vincle afectiu per l’altre progenitor s’ha acabat, però l’amor per ells sí que té continuïtat.
  • Perquè cal fomentar la comunicació amb ells en tot moment. Si tenen preguntes, si pateixen o si estan intranquils i en podem parlar, l’adaptació a la nova situació serà més fácil.
  • Perquè forma part del deure implícit com a pare/mare.
  • Perquè és una passa més en la direcció que hem decidit amb la nostra ja ex parella.
  • Perquè no val qualsevol explicació per a sortir del pas. És una mostra de respecte i estimació destinar el discurs, moment i temps més adequat que tinguem per a comunicar-los la nova situació.

Per tots aquests, i altres motius, dins tot el procés que cal fer a l’hora de posar a la pràctica una separació, cal prestar especial atenció a aquest moment.

Quins factors tindrem en compte a l’hora de preparar la forma de dir-ho?

. El nombre de fills que tinguem.

. La seva edat.

. El caràcter. Seu, nostre i de la nostra ex parella.

. El moment personal que ells/es estiguin passant.

. Com ens sentim nosaltres i la nostra capacitat per a poder donar resposta a les seves noves necessitats.

Com ho farem?

En funció de la tipologia de família i dels factors anteriors, hi ha diferents opcions:

. Conjuntament: Si els pares/mares han pogut preparar-ho en comú i els/les fills/es tenen una edat similar. Ells/es seguiran junts/es i cal potenciar aquesta unitat.

. Separadament: Si tenen edats molt diferents. En aquest cas, els/les grans poden realitzar un acompanyament dels/les menors (no assumir responsabilitats que no els pertoquen, sinó com a germà/germana gran) si ho saben primer i hi són quan ho comuniquem als/les més petits/es.

. Conjuntament i, posteriorment, per separat. Recomanable fins i tot en el primer cas exposat. Es posa en comú la noticia però, posteriorment, es respecta un temps per a cadascun dels adults per a poder fer el rol que necessiti cadascun dels fills/es de manera individual. Posteriorment tindrem més ocasions per aquesta aproximació emocional, però en el primer moment, ajuda que es sentin acompanyats i importants.

Esforços requerits:

. Bona gestió de les pròpies emocions com a adult protagonista de la situació.

. Posar-se d’acord amb l’ ex parella per a tenir un discurs coherent i comú.

. Evitar els retrets i la crítica davant i darrera l’altre quan hi hagi els/les menors.

Quan els dos progenitors saben amb antel.lació que una trobada comú pot ser emocionalment i verbalment massa intensa, l’opció de parlar-ne  cadascú amb els/les fills/es sense l’ex parella davant pot ser millor. Si l’adult està més relaxat, trasllada la informació de manera més calmada i pràctica.

No oblideu que els vostres fills/es tindran preguntes, i que part d’aquestes seran sobre temes logístics i materials (on viuran, què passarà amb els seus amics, si seguiran a la mateixa escola, …). Altres poden anar a la recerca d’un perquè i ser més personals o íntimes, i caldrà respondre-les de manera educada, coherent i, en ocasions, poc explícita.

Degut a la dificultat que pot tenir aquest pas, i per la seva rellevància, es pot fer un assessorament considerant la situació particular.

Els vostres fills i filles poden arribar a patir molt les conseqüències d’una separació mal portada des de l’inici. Sabem de la complexitat de tot el procés (per algun motiu ja no esteu junts). No us oblideu de respectar-vos, de viure i dels sentiments dels infants i els/les adolescents. 

“Eviteu cremar ponts abans de començar”.

Please follow and like us:

Lídia Costa Ballonga. Psicòloga col.legiada 11.743 per COPC. Llicenciada en Psicologia per la UAB, Curs de Postgrau en Psicologia Clínica i de la Salut per la UdG, Màster ITEAP en Intervenció Clínica i Escolar | Psicoterapeuta i Orientadora personal, familiar i acadèmica | Formadora d'emprenedors, buscadors de feina i treballadors en actiu | Docent en col.lectius de joves, adults, dones i gent gran | Col.laboradora en mitjans audiovisuals i de premsa escrita

No hi han comentaris

Facebook
Facebook
Pinterest
LinkedIn
Instagram