La resiliència o capacitat de refer-se de situacions física i emocionalment intenses, incloent les que estan fora de tot allò previsible o habitual, ens permet fer un pas endavant tot i les tragèdies de què podem ser testimonis o protagonistes.

Saber refer-se dels capítols de dolor, incertesa o desesperació no és sinònim de voler oblidar-los, ja que tampoc està dins les nostres possibilitats habituals. La resposta de la ment després de les situacions com les que han viscut els professionals de la Salut és d’elevada intensitat emocional, de manera que podria passar que, durant, els i les professionals fóssin capaços d’aguantar jornades inacabables, de donar la resposta que s’espera d’ells i elles, de mantenir-se i evitar emocions pocs útils en el moment i, alhora, fins i tot portar al dia altres temàtiques quotidianes.

Però, posteriorment, pot haver-hi la decaiguda. D’estrés post traumàtic, de tristesa, de ràbia, frustració o impotència. I aquest desgast es pot traduir en un elevant cansament i una desmotivació generalitzada.

Hem de tenir en compte que els efectes de les situacions que vivim avui, molt sovint es presenten amb retard. És quan afluixa la situació d’emergència que es té temps per a pensar-hi, per a reviure moments, per a tornar a veure en una espècie de pel.lícula mental aquelles imatges que han quedat gravades a la ment i que no sabem com superar. I és quan sembla que podria arribar a repetir-se, que es pot intensificar.

Per a la resiliència cal considerar el factor social. Així, serà recomanable parlar-ne i ser escoltat i recolzat/da, amb reconeixement de l’esforç i del valor del mateix. De no ser així, caldrà buscar entre el cercle social aquells i aquelles que sí tinguin la capacitat de fer-ho; tot per tal d’evitar l’aïllament.

La resiliència tampoc és automàtica ni tan àgil com ens agradaria. Requereix de maduresa per a poder portar a terme els passos necessaris perquè es consolidi.

Aquests, en el cas del personal sanitari,  inclouen des de la relativització amb una lectura de les situacions des de la corresponsabilitat, al realisme explicatiu (diferent de les justificacions i les excuses; un realisme que consideri no només allò que podia ser controlable per a un/a sinó també allò que no ho era tant, dins el context de crisis sanitària). Caldrà sumar-hi en moltes ocasions la capacitat per a reconciliar-se amb un mateix i el recordar-se el motiu de l’elecció de la professió, que és la que els ha portat a l’eix central de tot aquest llarg capítol encara per acabar.

Els aplaudiments externs ajuden en el dia a dia, però són els interns els que ens reubiquen moment a moment. Ens aplaudeix cap endins la comprensió per un mateix, l’empatia per un mateix, les paraules que utilitzem per a reanimar els nostres companys de professió però aplicades a un mateix/a, …

En definitiva, agafar el camí cap a la integració de la situació, fent un dels exercicis més difícils que hem de fer. Aquest inclourà:

Aprendre a diferenciar les preguntes amb i sense resposta.

Donar resposta a les que en tenen i permeten millora.

I aparcar les que no en tenen i que no ens permeten recuperar-nos progressivament dels moments més punyents. Les detectarem perquè són aquelles que quan ens fem amb massa freqüència ens porten a sentir-nos culpables o indignats amb la professió, la població o el sistema. I ens deixen aquí, donant voltes i voltes improductives però emocionalment desgastadores. Les detectarem perquè, fent-nos-les, lluny de permetre el procés resilient, l’estan impossibilitant.

I potser passa perquè, a vegades, cal anar del present cap al futur, recollint només del passat les respostes que són clares i funcionals, les que ens poden fer millors. Les que ens porten al desànim, les comprendrem i les respectarem, però haurem de redirigir-les per tal que puguin contribuir a la superació.

La resiliència sanitària resulta, doncs, indispensable perquè els i les professionals d’aquesta àrea puguin continuar treballant en la prevenció i afrontament tant dels efectes del COVID-19 com de la resta de malalties que segueixen afectant a la població.

 

Massa bucles de pensament? Vine i t’ajudarem.

 

 

 

Please follow and like us:

Lídia Costa Ballonga. Psicòloga col.legiada 11.743 per COPC. Llicenciada en Psicologia per la UAB, Curs de Postgrau en Psicologia Clínica i de la Salut per la UdG, Màster ITEAP en Intervenció Clínica i Escolar | Psicoterapeuta i Orientadora personal, familiar i acadèmica | Formadora d'emprenedors, buscadors de feina i treballadors en actiu | Docent en col.lectius de joves, adults, dones i gent gran | Col.laboradora en mitjans audiovisuals i de premsa escrita

No hi han comentaris

Facebook
Facebook
Pinterest
LinkedIn
INSTAGRAM