El què vivim arrel d’una ruptura sentimental s’assimila a un procés de dol, però té algunes particularitats. Aquestes, a més, difereixen segons si tornem a veure o no aquella persona (com en els casos de parelles amb fills, companys de feina o negocis en comú, per exemple), la tipologia de relació i, en alguns casos, el temps de durada.

En moltes ocasions, podem identificar una etapa prèvia al trencament de la relació. Una etapa que podríem anomenar de Pre- ruptura. En aquesta, apareixen (o bé es fan més forts) els dubtes vinculats a l’altre, als nostres sentiments o bé a les dinàmiques de parella que hem establert. A vegades, aquesta fase és breu i queda resolta amb facilitat, de forma que la ruptura potencial queda aturada i potser no ens tornem a fer aquestes preguntes en el futur. Però en altres ocasions, els dubtes es van intensificant i les respostes que ens donen o ens donem no ens convencen. En aquest moment comença la inquietud i, en alguns casos, l’ansietat. Creiem que hem de trobar una resposta convincent per a nosaltres mateixos i podem buscar també fora algú que ens convenci de que no estem tan malament, que el què passa és “normal” o de que és temporal. I si creiem aquestes valoracions, entrem en fase de negació, de no voler acceptar que potser cal decidir alguna cosa, que potser la relació ja no ens suma, que potser cal deixar-ho.

La negació del problema que ja hem detectat, ens pot portar a una etapa de lluita perquè funcioni, d’esforç per a sentir-nos estimats o demostrar que així ho fem, d’evitació de situacions que accentuen els nostres dubtes inicials, de reforç de tot allò que va en pro de la relació. Si som persones actives. Si el nostre perfil és més passiu (en aquest sentit), ens podem endinsar en una fase d’espera. Esperant que es solucioni el problema concret que hem detectat o que l’altre canviï aquelles característiques que dificulten el nostre benestar dins la parella.

Si, finalment, la pre ruptura desencadena una ruptura com a tal, i encara que la decisió sigui nostra, ens trobarem en shock. Una cosa és imarginar-s’ho i l’altra fer-ho realitat. Si som els que rebem la notícia, al shock s’hi suma la sorpresa, el no voler creure-ho i el temor pel què passarà a continuació. La incomprensió i l’inici de la recerca “del perquè”.

Quan ens deixin sentirem el dolor, la sensació de derrota, les ganes de plorar o de no fer massa res, les dificultats per a concentrar-nos en la feina o els estudis. En definitiva, la sensació de buidor que no creiem poder omplir amb altres coses tot i que poguem intentar-ho en un moment més optimista d’aquesta fase.

I llavors començarem a notar que tot ens recorda a aquesta persona. Els espais, les persones, els objectes, … I ens pot inundar un desig molt gran de veure’l/la, de tornar, de saber què fa i amb qui es relaciona, de recuperar-lo/a, de tenir una nova oportunitat. Cal tenir en compte que no som conscients que, sovint, estem essent idealistes i que la nostra memòria en aquesta fase és absolutament selectiva: només recordem els bons moments, donant més força a l’argument de que era la persona de la nostra vida, que no hi ha ningú com ell/a i que és absolutament impossible trobar algú similar. De fet, ni tan sols en tenim ganes, de pensar en aquesta possibilitat, perquè la visió està totalment focalitzada en ell/a.

Però la decisió no té volta enrera. No ens vol veure, no vol quedar, ens ha bloquejat i, com a molt, ens ha repetit que s’ha acabat. I llavors ens enfadem. La fase d’indignació pot iniciar-se per una reiteració de la negativa, per una descoberta (ex. que està amb algú altre o que ha parlat inadequadament de tu) o per la seva actitud d’allunyar-se dràsticament de tu. I la ràbia farà que en parlis d’una altra manera, que en recordis altres coses i que augmenti la decepció. En alguns casos, podem fer coses poc productives com intentar venjar-nos-en de maneres que acaben generant-nos més dolor i frustració.

I els dies no seran especialment senzills. I dependrà ja del nostre caràcter, les experiències prèvies i com ens vagin la resta d’àrees de la nostra vida o del suport que rebem, que podrem arribar en un moment o en un altre a la fase d’acceptació. Aquesta ens situarà ja fora de les etapes anteriors. No indica la superació total de la ruptura, però poder acceptar el final d’aquesta història (encara que no sigui el què nosaltres desitjàvem o ens havíem plantejat) és el primer pas per a sentir-se amb la llibertat suficient per a redefinir la nostra trajectòria, centrar-nos en la resta de projectes que tenim i, qui sap si compartir la propera etapa amb algú altre o saber gaudir-la de manera indepentdent ja lluny del sentiment de pèrdua.