És cert, deixar una relació comporta una elevada responsabilitat. Aquest fet pot atrapar a algunes persones dins un món fictici en què aparentment es viu en parella però realment ja s’està sol/a i a l’ espera que l’altre prengui la decisió.

Però, per què a vegades costa tant fer aquest pas?

. Culpabilitat: haver fet mal a l’ altre i sentir-se mereixedor que l’altre te’n faci a tu.

. Por de que allò que ha de venir sigui pitjor que el present.

. Por d’equivocar-se i patir per si en un moment potencial del futur es puguin arrepentir d’haver materialitzat la ruptura.

. Deixar-se l’as a la màniga de l’autocompassió i la culpabilització de l’altre en qualsevol mal moment futur. “Com que m’has deixat, ara….”.

. Dependència emocional: saber que no és “la persona” però sentir-s’hi enganxat.

. Altres dependències: econòmiques, logístiques, d’habitatge o funcionals.

. Per estructures familiars: els fills, els sogres, els pares o la resta de gent involucrada en la relació.

. El deixar-se portar pel destí, precisament per alliberar-se de la pressió de fer el pas.

. Incapacitat d’afrontar la reacció de l’altre al sentir-se rebutjat.

. Desconeixement burocràtic o legal (quan es tracta de relacions formalitzades i/o amb béns materials en comú). La desinformació immobilitza a les persones.

. Les vinculacions professionals, d’amistats o associatives. Compartir l’espai personal però també el laboral i/o social en ocasions frena decisions o les fa veure més complexes.

. La por a la soledat, a tornar a començar o a reconstruir un cercle social de “persona sense parella”.

. Desaprovació social: creure que l’entorn social desaprovarà la nostra decisió.

. Tenir una altra relació paral.lela però no saber per quina apostar.

. No voler fer el paper de “dolent”. Davant de l’altre o de l’entorn.

. Valorar l’altre i creure que no s’ho mereix…. però igualment saber que no l’estimes…

. Seguir sentint una atracció física per l’altre.

. Creure’s autoetiquetes limitants del tipus “massa gran”, “massa lleig”, “massa pobre”, … o “massa poc”.

. Estancar-se en voler comprendre sí o sí perquè no funciona.

. No soportar la idea d’acabar malament amb algú.

. Que sigui el teu millor amic/amiga i, per tant, perdre’l com a parella fa perillar també aquest rol.

. Tenir prejudicis sobre les persones separades o divorciades. I no voler convertir-se en una.

. Dubtar si el desamor per l’altre és degut a l’altre o al malestar psicològic propi derivat d’altres factors: emocionals, laborals, de salut o socials.

. Que sigui el teu primer i únic amor. I creure que ja has escollit per sempre.

. A l’inversa, que sigui la teva parella número X i ja dubtis si és el món que no t’ajuda, la teva idea de l’amor que és errònia o tu, que no ho fas bé… i el què dirà l’entorn.

. Comparar la teva relació amb altres que t’exposen el què sents com a “lo mormal” quan portes un temps de relació.

. Necessitar un motiu “socialment de pes” per a fer el pas.

. No tenir un perquè vàlid per a donar-li a l’altre.

. Tenir per costum allargar les decisions.

. Mantenir l’esperança que tot passarà i on hi havia foc sempre hi haurà brases.

. Voler transformar la relació i no saber com plantejar-ho.

. (…)

Encara que la llista sigui llarga, segurament podríem afegir més motius o circumstàncies que poden afectar en un moment com aquest i fins i tot condicionar la decisió.

Tenim deures, i també drets. Tenim dubtes, i també voluntats, expectatives i ideals. Però sabem detectar quan no estem bé.

Si, tot i haver intentat fer-ho el millor possible, estàs convençut de que no estàs amb la persona adequada, només recorda que, a vegades,  el que ens fa més por de fer és precisament el que ens acaba fent més lliures.

Decideix amb responsabilitat.