Podem contenir la ràbia? Hauríem de fer-ho?
La ràbia és una emoció intensa en reacció a algun aconteixement (o al record del mateix). Es pot identificar físicament amb la tensió en algunes parts del nostre cos, com ara la mandíbula o la musculatura de braços i cames. En alguns casos, va seguida de les ganes impulsives de respondre immediatament (sovint, fins i tot, sense pensar) envers allò o aquell/a que identifiquem com a la font que la genera. I de manera poc assertiva, és a dir, amb paraules, to, postura, gestos o accions no encaminades a resoldre el conflicte sinó només a deixar sortir aquesta tensió que tenim a dins. En ocasions, tot s’ha de dir, també amb la intenció de ferir a qui ens ha ferit primer.
Però llavors, en fred, podem no sentir-nos especialment orgullosos del què hem dit o fet…. I hi podem sumar la vergonya i els remordiments. També ens podria passar que, pensant-ho a posteriori, detectéssim que la indignació que hem sentit en aquell moment potser ha estat desmesurada en relació als fets concrets.
Hem de tenir en compte que en l’extrem més alt de la ràbia hi trobem la violència. Els capítols violents a vegades intenten ser explicats per raons que permetin suavitzar-ne la gravetat. De tota manera, cal tenir en ment que, per més explicable que pogués arribar a ser, només estaríem parlant de descripcions dels diferents moments vinculats a la situació. En cap cas, justificaria la possibilitat d’un ús de poder extrem d’una persona sobre una altra. I, menys encara, si hi ha repetició.
Per aquest motiu és tan important el treball de l’autoconsciència i l’autocontrol, tots ells integrats en les habilitats d’aquells que podem considerar emocionalment intel.ligents. L’autoconsciència ens permet adonar-nos del punt en què ens trobem, fet que facilita que poguem trobar-ne causants però, sobretot, ens pot facilitar prevenir les respostes agressives que podríem donar (també a nivell verbal) abans que aquestes puguin aparèixer espontàniament.
No és fàcil, ho sabem.
L’autocontrol implica el saber-nos contenir. No significa que no tinguem o mostrem cap reacció davant allò que ens genera la ràbia, sinó que aquesta reacció sigui mesurada i amb objectius productius, ja siguin per a resoldre la situació o per a protegir-nos-en. Autocontrolar-se tampoc vol dir que no poguem descarregar l’energia que ens genera aquesta de maneres més productives o creatives. Seria més aviat saber gestionar aquesta emoció.
 
Quan encara ens costa autocontrolar-nos, pot ser bona idea mirar d’evitar situacions de risc, com ara abordar determinats temes o prendre decisions rellevants enmig de l’emoció.
Alhora, també caldrà reduir la tensió nivell més fisiològic. I és recomanable tenir pensades accions o recursos alternatius que serveixin per a prevenir l’explosió.
La descàrrega fisiològica pot ser imprescindible per a fer un pas endavant. Per tant, caldrà buscar formats que ens siguin d’utilitat. Són útils les pràctiques esportives intenses o d’esforç per tal de descarregar-hi energia a consciència. També ho són les que desvien l’atenció, com ara els jocs o fins i tot les tasques domèstiques. Si la intensitat amb què ho vivim és excepcionalment elevada, podria ser aplicable l’explosió continguda envers objectes, com arrugar papers, xutar una pilota o apretar amb força un objecte antiestrés. Un cop feta la descàrrega i reduïda la tensió, ja podem pensar amb més claredat, preparar una conversa o reinterpretar la situació perquè no ens generi el mateix.
En definitiva, enfadar-se és humà i útil per a saber com som de veritat, què ens importa i on són els nostres límits. I exposar-ho davant els altres de manera controlada (fent una bona gestió emocional de la ràbia) sovint és adequat i pot ajudar a que ens coneguin més o millorar les relacions. Però si explotem amb freqüència i de manera intensiva i/o agressiva, aquest dret a expressar-nos es veu alterat.  Si no respectem als demés, la reivindicació dels nostres drets perd rellevància ja que passa a tenir-la l’acte d’agressió que estem fent.
Encara que no sigui fàcil, cal treballar-ho fins a aconseguir millor el clima emocional possible. El nostre entorn ho agrairà. I la nostra salut, també.
Please follow and like us:

Lídia Costa Ballonga. Psicòloga col.legiada 11.743 per COPC. Llicenciada en Psicologia per la UAB, Curs de Postgrau en Psicologia Clínica i de la Salut per la UdG, Màster ITEAP en Intervenció Clínica i Escolar | Psicoterapeuta i Orientadora personal, familiar i acadèmica | Formadora d'emprenedors, buscadors de feina i treballadors en actiu | Docent en col.lectius de joves, adults, dones i gent gran | Col.laboradora en mitjans audiovisuals i de premsa escrita

No hi han comentaris

Facebook
Facebook
Pinterest
LinkedIn
Instagram