La timidesa es manifesta quan ens sentim intimidats, quan ens posem vermells, quan ens notem insegurs, quan intervindríem en una conversa però som incapaços d’articular paraula o quan les nostres reaccions quan algú s’adreça a nosaltres no es corresponen amb el què havíem pensat que hauríem de fer.

Ser tímid com a tal no hauria de suposar un problema. Aquest apareix quan ser així ens genera angoixa perquè ens voldríem mostrar d’una altra manera. En aquest sentit,  les actituds tímides sovint són poc recolzades per l’entorn, que sol donar consells que no ajuden a la persona que presenta una dificultat per a fer un pas endavant en les relacions socials. Els “diga-li”, “truca-la” o “Vés-hi” s’acumulen i acaben generant encara un malestar major.

Cal tenir en compte que, sovint, l’objectiu de les persones que presenten aquesta inquietud a l’hora de relacionar-se, seria poder convertir-se, de cop i volta, en persones molt segures. Persones que es sentissin lliures d’opinar en grup, persones que esdevinguessin fins i tot admirades per a fer-ho. Però no els resuta tant senzill.

Així, per passar de presentar-se al món de manera insegura a poder fer-ho de la forma contrària, calen dos passos fonamentals: ANAR-HI i PARLAR.

a. Anar-hi: Significa deixar d’evitar situacions socials (de més o menys aglomeració o confiança) per a ser-hi. És impossible que poguem interactuar amb altres persones si no som on hi ha altres persones. Per tant, el primer esforç a fer serà el d’anar-hi.

b. Parlar: Seria, en definitiva, deixar de pretendre i esperar que els altres facin sempre el primer pas. Les persones tímides tendeixen a pensar que són les més tímides que coneixen, fet que porta implícit que tota interacció social que acabin fent escapa del seu control perquè depèn de com actuen els altres envers ells. Cal ser capaç de prendre la iniciativa, a risc de no rebre resposta o que aquesta no sigui la que esperes.

A vegades caldrà preguntar-se: “Què és el pitjor que podria passar?” i, en moltes ocasions, el pitjor seria que, un cop haguem pres la iniciativa, no rebem la resposta esperada (o idealitzada) de manera que tornem a quedar com al principi. El risc és petit considerant que aquesta situació ja la teníem d’entrada! Així que caldrà assumir aquest risc i començar. 

Cal assumir el risc, mirar als ulls i parlar.

Com?

Procurant mirar als ulls de la persona a la que ens adrecem, fent una bona vocalització i volum de veu (per tal que ens garantim que ens sent i entén) i plantejant-li alguna pregunta senzilla però oberta (evitar les de resposta Sí/No) o bé parlant breument d’alguna cosa nostra o bé de l’entorn. Evidentment que també podem començar presentant-nos! Però si ens costa més, ho podem fer un cop haguem intercanviat algunes frases, quan ens serà més fàcil.

Fer el primer pas sempre és el que més costa, però a vegades cal ser valent i començar a fer-ho diferent. Els resultats diferents vindran de la modificació de les nostres accions habituals. Si canviem les que no ens funcionen, de cop se’ns obriran possibilitats diferents on mostrar-nos tal i com volem ser: com una persona segura.

Ànims!

Una pel.lícula recomanada? Tímids anònims, dirigida per Jean-Pierre Améris. França, 2010.