A vegades, la por a equivocar-se pot ser molt intensa. Ens pot aterrar prendre una decisió perquè temem adonar-nos posteriorment que podria no ser la idònia.

Quan les persones sentim aquesta inquietud davant les possibles errades, podem sentir-nos bloquejades, en blanc,  com en un punt perdut en l’espai-temps del qual no podem moure’ns. Alhora, sentir-se encallat en aquest punt, pot generar molta frustració ja que, sovint, no és que no avancem per falta de ganes de resoldre-ho sinó pel temor a no fer-ho adequadament.

Quan estem indecisos, podem notar:

. Dificultats per a pensar en una altra cosa. Sovint ens ve al cap el tema que ens inquieta i aprofitem qualsevol moment per a seguir donant-hi voltes, fent llistes o demanant opinions.

. Pensament d’extrems, és a dir, tot i que en moltes ocasions,  les opcions possibles no són només dues i, a més, oposades, en fase d’indecisió podria passar que ho percebéssim així.

. Canvis d’opinió freqüents, de manera que podem estar convençuts de fer una elecció però al cap d’una estona, podríem estar igualment convençuts que una altra opció és millor…. I així successivament.

. Pensar que una opció és la correcta i l’altra o les altres no ho són. En conseqüència, creure que una ens portarà a l’èxit i les altres necessàriament al fracàs.

. Sentir, com hem dit anteriorment, una por molt forta a equivocar-se.

. Considerar que podem decebre a algú si la decisió no és la bona.

De fet, aquesta última es podria considerar una de les causes més freqüents de la indecisió: l’obtenir l’aprovació o desaprovació dels altres, normalment d’algú proper en concret.

Sovint, les persones que es creuen indecises i s’identifiquen com a tals, no s’hi comporten en totes les àrees en què es mouen. Fins i tot poden arribar a ser altament resolutives sempre que no pensin que són posades a prova, observades o jutjades. 

Per tal de fer un pas més en la presa de decisions, algunes indicacions serien:

. Legimitar el nostre dret a decidir i també a equivocar-nos: tenim opcions i podem escollir dins les nostres possibilitats, sumant-hi el dret assertiu de poder canviar d’opinió i el de cometre errors.

. Ser conscient de què ens inquieta realment: prendre una decisió o bé haver de donar-ne explicacions o justificar-nos davant algú altre.

. En ocasions, caldrà acceptar que podem afectar a altres persones amb el camí que escollim, com ara en el cas de les relacions de parella.

En aquest sentit, alguns aspectes pràctics que ens poden ajudar serien:

. Augmentar la informació que tenim de les opcions, tot ampliant els coneixements de la temàtica en qüestió.

. Ampliar la perspectiva si veiem que ens estem centrant només en dues possibilitats.

. Ser sincers/es amb nosaltres mateixos/es a l’hora de determinar què és el què volem de veritat. I diferenciar-ho del què “hauria de ser” o el què “esperen de nosaltres”.

En resum, haurem de donar per fet que tota decisió comporta unes conseqüències (en el bon sentit de la paraula), però que no decidir també és, en el fons, una decisió.

Ser valent/a es pot traduir en atrevir-se a sortir de la nostra “Zona de confort”, aquella en què els sentim més còmodes encara que ens resulti incòmode. Aquella en què només pensem sense actuar, en què imaginem com podria ser sense materialitzar-ho. Aquella en què ja sabem què i qui hi ha i què i qui hi passa.

Per a reflexionar sobre el tema, us deixo aquest enllaç en què se’ns anima a sortir d’aquesta Zona de confort per a poder canviar i conèixer la zona màgica.

Voler fer-ho bé i encertar en les decisions és un desig que molts podem tenir en ment. Però quan aquesta voluntat ens impedeix actuar, potser és hora de començar a mirar-nos-ho de manera diferent i arriscar-nos a ser els màxims protagonistes de la nostra vida, és a dir, assumir la nostra pròpia responsabilitat en l’evolució dels aconteixements que ens envolten.