La gelosia es basa en la creença de pertinença, és a dir, el considerar que les persones poden pertànyer unes a altres. Aquest fet, comporta una sèrie de conductes derivades i, alhora, un format de pensament que no afavoreix al creixement personal ni al de la parella.

Alguns dels comportaments que observem inclouen el què en podríem dir actitud espia. Com identificar aquesta actitud?

. Per l’augment del desig de control de l’altre manifestat per preguntes normalitzades com “on vas?” o “amb qui?” però amb un accentuat to de preocupació i qüestionament reiterat (“segur?”).

. Pel plantejament dels horaris (“si que marxes d’hora”, “si que plegues tard”), companys o de la forma de vestir (“t’arregles molt avui,no?”) aplicant el to comentat anteriorment.

. Per la recerca inesgotable de “pistes” que indiquin que la nostra parella ens pot estar enganyant. Un exemple molt clar és la necessitat de revisar el seu mòbil, buscant en les trucades, sms, converses via xarxes socials o correus habituals algun input que ens pugui posar en guàrdia.

. Per l’alteració del funcionament habitual de la parella degut a la fixació d’un dels membres per qui mira, parla o interactua amb l’altre.

No hem de confondre, però, la gelosia més patològica, basada en les pròpies creences,  amb l’interès per la vida de la nostra parella ni tampoc amb els casos en què existeixen elements objectius que indiquen que aquesta manté o pretén mantenir una relació amb algú altre.

En aquest sentit, però, puntes de “gelos” poden aparèixer també en persones que no necessàriament comparteixen aquesta creença possessiva, però que no havien tingut mai la sensació de que la seva relació estava en perill. Un cas podria ser quan hi ha un canvi de feina que conté uns requeriments que no havíem experimentat (canvis horaris, viatges que incloguin nits fora de casa o augment de la socialització amb companys i/o clients del mateix i altre gènere, per exemple). En aquest sentit, l’actitud clau és la informació i la confiança. Una confiança que s’estableix en les dues direccions i que és la que acaba permetent que donem i ens donin suport en aquestes situacions, sense posar en dubte la integritat de la relació; una integritat que és molt més forta si la relació és sincera, rica en moments de complicitat i amb objectius comuns.

Fins i tot podem trobar casos en què la gelosia sigui retrospectiva, és a dir, que faci referència al passat de la nostra parella i que saber-ne determinats detalls ens desperti quelcom a dins difícil d’etiquetar justament perquè no està passant en aquest moment sinó que va tenir lloc quan la nostra relació ni tal sols existia però, pels sentiments que tenim actualment per aquesta persona, ens puguin arribar a fer mal. Vinculat a aquest tema, us deixo un link al Blog de Walter Riso, psicòleg i escriptor especialitzat en les relacions personals i sentimentals, on hi trobareu una interessant reflexió.

En definitiva, els “gelos” dificulten molt poder tirar endavant amb el dia a dia. Qui els sent, en un o altre format, ho passa realment malament i, en la majoria de casos, l’ajuda treballar-ho amb un professional. De la mateixa manera, les persones que mantenen una relació sentimental amb algú que experimenta aquestes emocions tan intenses de gelosia, també viuen amb molta ansietat la quotidianitat ja que sentir que et posen a prova, que et qüestionen cada moviment o que atribueixen motius irreals als comportaments habituals pot acabar limitant la pròpia llibertat d’expressió i/o relació. Es desgasta, doncs, la confiança i la raó de ser de la parella, posant-la en perill quan potser inicialment no ho estava.

Superar aquesta situació pot requerir la intervenció en diferents àrees personals:

. Millorar l’autoestima i la seguretat personal per a millorar l’actitud cap a un mateix i cap a l’exterior.

. Rememorar els inicis i història de la parella per a donar-li rellevància i sentit de ser.

. Rescatar l’autoimatge i les creences sobre un mateix, potenciat el propi valor com a persona.

. Posar en dubte la creença de pertinença i potenciar la confiança.

. Alliberar-se del mite de la mitja taronja i treballar la possible dependència emocional que es pot haver establert, separant la relació sentimental de la pròpia capacitat per a prendre decisions i ser feliç.

. Pot ser positiu un treball conjunt amb la parella per tal de potenciar la complicitat i els objectius comuns.

Finalment, en ocasions, pot ser necessària l’organització de les idees i la presa de decisions.