Dos dels pediatres més mediàtics tenen postures força dispars a l’hora d’afrontar situacions infantils delicades, com ara els hàbits alimentaris o de la son.

Sovint arriben a consulta pares ben documentats que han consultat diferents guies i pediatres davant situacions que se’ls han presentat com a “problemes” en el terreny educatiu dels fills (i fins i tot dels nadons). Dos dels referents actuals, a nivell mediàtic, són els pediatres Carlos González i Eduard Estivill.

Algunes de les seves obres:

CARLOS GONZÁLEZ  

Mi niño no me come.

Bésame mucho.

Un regalo para toda la vida.

 EDUARD ESTIVILL

A comer!

A dormir!

A jugar!

Els títols, ja d’entrada, reflecteixen l’enfoc general. Si bé González destaca per un enfoc més carinyós, propici a les abraçades i al dormir al costat dels petitons si aquests així ho reclamen, Estivill defensa unes pautes més marcades des del principi, propiciant actuacions que avancin l’autonomia de l’infant encara que assolir aquesta passi per una fase de plor més o menys intermitent.

Els pares es preocupen davant la diversitat de pautes ja que a aquestes cal afegir-hi les pròpies dels professionals que atenen al  fill/a (el/la pediatra del CAP, el/la pediatra dels centres privats, els/les infermers/es de pediatria, entre altres), els pares/mares de nens i nenes d’una edat aproximada al seu fill/a, els avis/àvies, les experiències prèvies amb altres fills, els consells dels/les mestres, les anècdotes dels fills dels companys/es de feina, els programes de TV (com la “Supernanny”), els informatius, els amics/gues sense fills que també opinen, …. I els percentils o barems del que es considera o no normal en relació al pes, la talla o el perímetre craneal, entre altres. Pot arribar un moment en què alguns adults que creien que portaven una vida organitzada fins al moment, passen a sentir-se completament sobrepassats per aquestes informacions. De manera que quan el seu fill/a no dorm tota la nit sencera o bé no menja la quantitat que han pesat sota indicacions mèdiques, arriben els dubtes, les incerteses, les búsquedes obsessives d’informació en tots els canals disponibles, les preguntes sense “la” resposta correcta, les pressions, les exigències, la davallada de paciència o la inseguretat personal.

I llavors vénen les lectures, que passen d’un extrem a l’altre. Des de ser una guia: Dia 1, Dia 2, Dia 3, …. marcant quantitats, respostes, temps de plor, elements clau que acompanyin al nen/a al llit…. . A trobar-nos a l’altra banda, rememorant la importància de seguir el ritme del nadó i de comprendre la seva necessitat de tendresa o l’autoregulació de les quantitats i format de menjar pertinents.

 

Què és el millor que es pot fer, doncs?

Jo considero que cal agafar uns referents clau, a ser possible professionals del sector en què tenim els principals dubtes (és a dir, pediatres, infermeres, psicòlegs infantils, …) i, tot i que serà interessant buscar altres opinions en casos molt concrets  (alteracions, malaties, trastorns, …) és important evitar obsessionar-ne amb la búsqueda d’informació ja que aquesta sol provocar més estrés i més dubtes.

Per altra banda, en funció de la nostra personalitat i forma de fer buscarem les pautes educatives bàsiques que més s’hi avinguin i aquelles que més s’adeqüin al nostre funcionament familiar, amb l’objectiu d’assolir la felicitat de tots els seus membres. És a dir, propiciar els hàbits d’autonomia del petit/a fent-ne l’acomanyament necessari, detectant quines situacions són un “problema” en el nostre ens familiar i ocupant-nos d’aquestes per ordre de prioritat no volent resoldre-ho tot alhora. Potser si som més metòdics, Estivill. O si som més patidors, González. Si som més realistes, González i Estivill filtrats pel sentit comú.

Igualment, tindrem en compte que totes les dades numèriques infantils que ens arribin són dades de referència i que el nostre professional més proper podrà valorar la seva rellevància en el nostre cas particular. No oblidem tampoc la part genètica del nostre nadó. Alguns són més menuts que altres, o tenen el cap més ample, o comencen a gatejar des de més petits, o diuen la seva primera paraula més tard del que li reclamem. Però cal mirar-se un mateix com a persona i veure després com és el fill/a. En algunes ocasions es repeteixen pautes!  I a més, tinguem en compte el nostre ritme de vida. Els nens i nenes s’hi adapten amb més o menys rapidesa!

El més important és la coherència. Coherència entre els nostres actes i les nostres paraules, entre les nostres promeses i allò que complim, entre el que els demanem en el seu món infantil i el que fem nosaltres en el nostre món dels adults. Coherència entre el que veiem que mengem i el que els demanem que mengin. Coherència entre les hores que volem que dormi, considerant la nit i el dia, en relació a l’activitat que porta a terme. I comprensió. No és ell/a qui s’ha de posar al nostre lloc i entendre que anem tard, que necessitem dormir, que ha d’acabar de sopar ja, que això no es toca perquè s’embruta, que avui tinc poca paciència perquè tinc un mal dia, que no em trobo bé…. Els pares són els adults i com a tals els únics que tenen capacitat per a tenir l’empatia i la comprensió necessària per a gestionar aquestes situacions.

Que a vegades pot ser dur? I tant, per això és una assignatura que es treballa dia a dia i, en aquest cas, cada dia que passa juga a favor nostre perquè ens fa més experts en la nostra família.

Please follow and like us:

Lídia Costa Ballonga. Psicòloga col.legiada 11.743 per COPC. Llicenciada en Psicologia per la UAB, Curs de Postgrau en Psicologia Clínica i de la Salut per la UdG, Màster ITEAP en Intervenció Clínica i Escolar | Psicoterapeuta i Orientadora personal, familiar i acadèmica | Formadora d'emprenedors, buscadors de feina i treballadors en actiu | Docent en col.lectius de joves, adults, dones i gent gran | Col.laboradora en mitjans audiovisuals i de premsa escrita

No hi han comentaris

Facebook
Facebook
Pinterest
LinkedIn
Instagram